El passat 10 d’Abril es va cel·lebrar la 11a edició de la nit literària lloretenca, amb la grata sorpresa que la nostra alumna Rosa Trull de 5èB va ser guardonada amb el premi Motxilla de viatge de Primària.
Moltes Felicitats Rosa!!!!!
Si voleu, podeu llegir a continuació el seu escrit premiat.
Les cartes del meu germà Pau
L’
altre dia vaig anar a correus per veure si tenia cartes o el “ Cavall Fort “ i
el “ Tatano “ d’aquell mes. Vaig saludar
la senyora Jana que feia temps
que no ens veiem, ella treballa a correus i em va explicar que havia arribat
una carta del meu germà Pau. És una persona que li agrada viatjar i segurament
a la carta m’explica, com fa sempre, tot el que ha viscut en aquell poble,
ciutat o país. Ell té correu electrònic i una web on explica a l’altre gent tot
el que li passa en els seus fabulosos viatges. Però a mi m’ho envia sempre per
carta. Jo tinc correu electrònic, però, no sé per què, m’agrada rebre les
notícies escrites a mà, tocar aquell paper o foto que m’envien, em fa imaginar
com deu ser aquell lloc on el meu germà ha passat aquells dies.
Vaig començar a llegir la carta que hi havia
dintre un sobre tancat amb lacre:
“Hola,
aquests dies els he passat a
Alemanya, m’he allotjat en un hotel on la recepcionista no era gaire simpàtica.
El primer dia vaig sortir a les set del matí per poder agafar, el més aviat
possible, l’autobús per anar a Berlín, la capital d’ Alemanya. Sense voler vaig
despertar la recepcionista al baixar de pressa i sorollosament les escales de
l’hotel i es va enfadar molt. Quan vaig tornar a les onze del vespre em va
tenir esperant el carrer durant més d’una hora i mitja amb l’excusa de que
l’hotel tanca les portes a les deu. Si és vol arribar més tard s’ha de demanar
la clau durant l’hora d’esmorzar. Si vols que et sigui sincer em van venir ganes
de dir-li quatre coses. El director en adonar-se de la situació em va obrir amb
mala cara, hagués dit barbaritats perquè allà fora feia un fred inaguantable,
però com ja saps, no sé alemany i vaig preferir no dir res per no fer més el
ridícul del que ja havia fet , a l’hora d’esmorzar, ja to explicaré quan ens
veiem.
El teu germà Pau
PD: Records a la mare i el
pare.”
Em fan
molta gràcia les peripècies i aventures que li passen al meu germà. Dins el
sobre també hi havia una fotografia on sortia ell. Vaig pensar que devia estar
feta des del balcó de l’hotel. Se'n fa una a cada hotel que va, diu que un dia
les passarà totes ben de pressa i veurà com ell va canviant junt amb el
paisatge que, segons ell, pensa que es tornarà màgic.
Al cap
d’uns mesos vaig rebre una altre carta seva, aquell sobre feia molt bona olor,
sempre intento endevinar d’on ve, sense mirar el segell, si no perd la gràcia,
l’olor em dona també pistes d’on i com està el meu germà. Aquella vegada estava
ben intrigat no sabia d’on venia la carta, no tenia ni idea d’on havia anat
aquella vegada. Eren una gran quantitat
d’olors exòtiques envoltades de paraules que devien narrar una magnífica
història. Vaig obrir la carta i vaig quedar parat al llegir les dues primeres
ratlles, tant, que gairebé em vaig posar a plorar. La carta senzillament deia:
“ Estimat germà, ja fa temps
que no ens veiem i estic segur que en tens tantes ganes com jo de retrobar-nos,
però prefereixo fer-ho d’una manera especial. Prepara les maletes que farem un
gran viatge. Estàs preparat per fer la volta el món?”
Al
principi vaig pensar que era una broma i que ho feia per prendrem el pèl.
Estava molt nerviós i vaig posar tota la roba que vaig trobar ben arrugada dins
d’una maleta vermella. Ara l’aventura la feia jo. A la carta em deia:
“Recordo
que ja feia temps que ho somiàvem junts i que n’havíem començat a parlar. Dèiem
que passaríem per aquí i per allà, volíem passar per molts de llocs: Per Xina,
Japó, Irlanda, Rússia, França…”
Al
seguir llegint la carta em vaig adonar que tots els viatges que havia fet el
meu germà eren per triar els millors llocs per després poder acompanyar-m’hi i
ensenyar-me tot el que ell ja havia aprés en els seus viatges. Al final de la
carta va dir que ho consideres un regal d’aniversari. Marxaríem i tornaríem el
dia 3 de setembre, el dia del meu aniversari. Ens hi passaríem un any.
Ja
faltava poc. Mentre els dies anaven passant el meu germà anava preparant
l’itinerari i tot l’horari del dia. Per fi va arribar el moment, els pares em
van regalat una càmera de fer fotos que les enviava directament connectant-se
amb el mòbil. Els pares volien rebre tots els
moments del seus dos fills, també em van regalar un paraigua per si
plovia, era un paraigua molt gros per a dues persones. Ens van acompanyar fins
a l’aeroport on havíem de sortir per arribar a la nostre primera etapes:
França, París! M’ho va confessar un cop ja havíem pujat a l’avió. Vam anar al
museu del Louvre i vam pujar fins a l’últim pis de la torre Eiffel, es pot
contemplar tot París des de allà dalt. També vam anar a dinar a un restaurant
que hi ha al segon pis. Vaig menjar un
foie gras deliciós. Al cap de dos dies vam agafar el segon avió que ens va
portar fin a Itàlia, Florència un parell de dies, també Pisa i Roma on hi vam
passar quatre dies. A Florència vam visitar l’estàtua de David, potser la més
famosa de tot el món, a Pisa la Torre i a Roma, no cal dir-ho, la vam fer de
cap a peus, és preciosa. Disposant-nos a agafar un vaixell, per no anar sempre
amb avió, vam anar fins a Grècia, ens vam allotjar a un hotel d’Atenes. Vam
viatjar molt: Rússia, Xina, Índia, Indonèsia fins a Austràlia, allà vam veure
cangurs i vam comprar un bumerang. Després cap al Brasil i Argentina, allà ens
va ser més senzill comunicar-nos que no pas per la part d’Àsia. Durant tot
aquest temps anàvem enviant fotos als pares i cartes als amics i altres
familiars. Vam fer una parada de pocs dies a Cuba i després cap a Mèxic, als
Estats Units d’Amèrica…
Vam
viatjar per molts països, ens agradava fer la volta al món i no ens volíem
saltar res. Va ser molt divertit. Quan ja va haver passat un any vam tornar,
els pares ens van abraçar i ens vam adonar que tenien totes les nostres fotos
penjades.
Havien
organitzat una festa amb molta gent. Tothom ens feia preguntes, nosaltres
explicàvem històries i dèiem algunes paraules en altres idiomes que mai havien
sentit. No ho oblidaré mai. Va ser millor que GENIAL!!!
